Jaume Cabré
Ser culte no vol dir ser erudit o intel·ligent. Vol dir tenir sentit del respecte; vol dir cultivar la noblesa d'esperit i, òbviament, tenir capacitat de vida interior. La cultura no s'imposa perquè no té ànsia proselitista; simplement, és.
Articulisme
Articles apareguts al Suplement de Cultura del diari Avui
EL NOM DEL RIU
Els rius, a més de peixos, transporten misteris. I gràcies a l'art, rius genèrics se't transformen en rius absolutament reals com em passa amb el rierol de Die Schöne Müllerin de Wilhelm Müller passat per Franz Schubert, que puc descriure amb precisió malaltissa. Però hi ha misteris fluvials que tenim davant del nas i que no sabem que són misteris.
ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA
He llegit un llibret deliciós: Éloge de la transmission. Le maître et l'élève, que explica una conversa i una relació que Cécile Ladjali, professora de literatura en un institut de secundària de la banlieu de París i els alumnes de la seva classe, van tenir amb George Steiner. Les reflexions que exposo ara són extretes del llibre però també de la lectura que n'he fet jo, precisament ara que el dificilíssim ofici de professor de secundària surt als mitjans per les noves propostes de llei d'educació.
EL PLAER DE NARRAR
Això d'explicar històries va més enllà de ser una activitat divertida. És una cosa més profunda i íntima en la qual hi té a veure la satisfacció de crear un món i d'inventar-ne les lleis de funcionament. Quan escrius un relat tu mateix imposes les condicions i fins i tot, en les tres o quatre primeres ratlles avises el lector de quines són. Si tu comences un relat dient: 'Quan va pagar el diari a l'estació de servei de la sortida de Tortosa, faltaven sis hores perquè el matessin davant del monestir de Ripoll' estàs dient moltes coses i encara n'estàs deixant entendre més. Unes i altres obliguen el lector a prosseguir la lectura. Qui és "ell"? Qui el matarà? Com morirà? Per què? Com és que és tan lluny del lloc on l'han de matar? Què ha de passar durant aquestes sis hores? Són tantes preguntes, que el lector no té més remei que continuar llegint. El plaer de narrar és el plaer d'escriure; davant d'aquest començament de relat que m'acabo d'inventar, no vull continuar fent l'article sinó que vull contestant-me les diverses preguntes –i d'altres que aniran sortint a mesura que avanci en el camí a Ripoll. És aquest plaer de fer el viatge amb un "ell" o "ella" de qui encara no en sé el nom. No, perdoneu: no és ella: és "ell" ja que he dit 'faltaven sis hores perquè el matessin davant del monestir de Ripoll.'
LA RELECTURA
L'escriptor, quan escriu, llegeix lentament, molt lentament. El traductor, quan s'encara amb un text i el trasllada a la seva llengua, llegeix també lentíssimament. L'un i l'altre tenen les antenes posades i hi ha poques coses que se'ls escapin. L'escriptor pot haver escrit i reescrit deu o vint vegades un paràgraf. O si més no, hi ha passat una cinquantena de vegades, llegint-lo mentre refeia i rellegia l'obra que estava fent. Si després l'obra és traduïda, pot ser que el traductor passi per damunt d'aquest paràgraf treballós també unes quantes vegades. Moltes passades per arribar a una decisió final d'escriptura. D'acord: però el lector hi passarà segurament una sola vegada en la seva vida, a velocitat de creuer, a la seva velocitat de lectura. I segurament, mai no arribarà a saber les hores i la quantitat de ciment que ha calgut per fer ben dreta la paret d'aquell paràgraf. Tot això, a l'escriptor li és ben igual: ell treballa per arribar a escriure el paràgraf ideal del relat ideal que està fent. No hi plany ni hores ni esforços. I a més, sap que el lector és això: lector; i que molt pocs d'aquests lectors són relectors.