Comentaris
Isidor Cònsul
NOTA A MENA DE PRÒLEG
(...) L'encert més viu de Carn d'olla surt de la finor de l'oïda i de la força i versemblança dels diàlegs amb què Jaume Cabré treballà la novel˙la. El lector s'adona que l'obra s'ha construït en una cruïlla de veus, una de les quals, a mena d'off, és del mateix autor que introdueix i presenta les altres. L'estratègia és tot un repte narratiu que s'ha resolt amb ofici i que permet, de torna, el luxe d'una novel·la on la llengua pot mossegar-se per la carnositat i vivesa de diàlegs que presenta. En aquest punt concret, en allò que en diríem el treball de pedrapiquer sobre el cos viu de la llengua, Carn d'olla serveix d'exemple a les consideracions reflexives de l'autor, gairebé vint anys després, quan especula sobre l'art del llenguatge i escriu que “els fonemes, els mots, les frases, els paràgrafs, són material palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos'.Jaume Aulet
L'ombra de l'eunuc és una novel·la complexa i ambiciosa, que no admet comparacions superficials. El punt de referència, en tot cas, ha de ser la producció anterior del mateix Cabré, amb atenció especial a Fra Junoy o l'agonia dels sons pel que fa a la reflexió estètica i a Senyoria quant a la tècnica de composició i al llenguatge.Sam Abrams
Però, en definitiva, què se'n desprèn duna lectura global de l'obra de Jaume Cabré?En primer lloc, caldria destacar que cadascuna de les seves obres gira entorn d'un aspecte important de la condició humana. Per exemple, L'ombra de l'eunuc planteja el tema de la creativitat humana: Fra Junoy. planteja el tema de la llibertat humana i de la intolerància; Senyoria, la llei i la justícia; La teranyina, la voluntat del poder; Galceran., les passions humanes, i així successivament. Cada obra és completament independent, i, alhora, cada obra forma part integral d'un gran fris, que recorda els grans projectes narratius de novel·listes com Eça de Queiroz o Balzac.
(...)Àlex Broch
LUVOWSKI I EL CICLE DE FEIXES
En l'evolució de l'obra narrativa de Jaume Cabré hi ha un moment i una data clau que és l'any 1983 quan en un mateix any guanya els dos premis de major prestigi de la narrativa catalana: el Prudenci Bertrana amb Fra Junoy o l'agonia dels sons (1), i el Sant Jordi amb La teranyina (2), tots dos apareguts el febrer de 1984. L'interès i la qualitat dels dos títols, sobretot de Fra Junoy, ens situava davant d'un fet que mereixia una atenció especial. No és freqüent que es doni una circumstància semblant .dues novel·les i dos premis en un mateix any. ni crec recordar que s'hagi produït mai abans ni desprès. La lectura dels dos títols començà, però, a donar les claus per interpretar millor la raó del fet. Ens trobàvem davant de dues novel·les que tot i la seva notable diferència argumental, trenaven uns espais de confluència que les relaciona a través d'un mateix espai geográfic i d'uns personatges recurrents. Començàvem a conèixer i descobrir un espai mític en la ment de l'autor que ha donat lloc a un cicle narratiu, el cicle de Feixes, de notable fortuna en la narrativa catalana contemporània.
Vicenç Pagès
Hi ha autors capaços de compondre un solo d'oboè que posa la pell de gallina durant quinze segons. D'altres, molts menys, excel·leixen a l'hora d'oferir una peça de cambra on els violins estableixen un diàleg apassionat i rigorós amb el contrabaix. Ara bé, escassegen els autors que, com Jaume Cabré, són capaços d'enfrontar-se amb èxit a una simfonia. Perquè Les veus del Pamano és una simfonia. No tant en el sentit del tempo o dels moviments, sinó en l'ús de diferents instruments o, més ben dit, de grups d'instruments que conflueixen de manera harmoniosa en un text que cal adjectivar, ara canviant de gènere musical, de polifònic.
Ramon Pla i Arxé
Sovint l'autor no sap definir amb exactitud quin mecanisme l'ha dut a destacar-lo i a considerar-lo una revelació - per això Carner parla de la "paraula donada" o René Clair ecriu que "l'inici d'una historia, com el primer vers de què parla Valéry, és un do del cel" - ni, potser, sabria descriure aquesta revelació més enllà d'aquella "barreja de sentiments" de què parla Jaume Cabré. Però l'artista sap que en el desenvolupament argumental d'aquell nucli hi ha una simultània revelació del seu sentit, i potser per això els autors, com fa Jaume Cabré o com fa Miguel de Unamuno, adverteixen que es posen a escriure sense saber ben bé a on els durà aquell relat, com el desenvoluparan i com l'acabaran. Perquè, de fet, l'argument d'una novel·la és la pell d'una sensació complexa que anirà adquirint progressivament precisió i gruix. I l'argument s'hi adapta. Perquè l'artista no parla de les coses sinó en-les-coses. I per això les coses o l'argument són l'instrument - dúctilment acomodat a la seva funció - del sentit.
(...)Jean-Charles Gateau
La peinture que fait Jaume Cabré de sa ville à l'aube du XIXe siècle fait penser à Balzac pour l'art de rendre vivants les personnages et l'atmosphère.