NOTA A MENA DE PRÒLEG
(...) L'encert més viu de Carn d'olla surt de la finor de l'oïda i de la força i versemblança dels diàlegs amb què Jaume Cabré treballà la novel˙la. El lector s'adona que l'obra s'ha construït en una cruïlla de veus, una de les quals, a mena d'off, és del mateix autor que introdueix i presenta les altres. L'estratègia és tot un repte narratiu que s'ha resolt amb ofici i que permet, de torna, el luxe d'una novel·la on la llengua pot mossegar-se per la carnositat i vivesa de diàlegs que presenta. En aquest punt concret, en allò que en diríem el treball de pedrapiquer sobre el cos viu de la llengua, Carn d'olla serveix d'exemple a les consideracions reflexives de l'autor, gairebé vint anys després, quan especula sobre l'art del llenguatge i escriu que “els fonemes, els mots, les frases, els paràgrafs, són material palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos'.Carn d'olla, doncs, se'ns presenta com el germen de maduresa d'un novel·lista que ha consolidat una de les trajectòries més consistents de les lletres catalanes contemporànies i que s'ha captingut, al mateix temps, com un excel·lent guionista televisiu. Un escriptor amb una poderosa oïda per al diàleg que és la virtut segurament més important per a ser bon guionista. La fluïdesa d'aquesta bondat d'estil es passeja generosa per les pàgines de Carn d'olla i, per lligar-ho amb la consideració inicial d'aquest paper, fa que la pluja del temps no l'hagi malmès gens. L'ànima de la novel·la, més de vint anys després de la seva epifania, continua funcionant com la menja suculent que va donar-li hàlit a finals de 1978.
Fragment de 'Nota a mena de pròleg' a Carn d'olla edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa B 1999