Sovint l'autor no sap definir amb exactitud quin mecanisme l'ha dut a destacar-lo i a considerar-lo una revelació - per això Carner parla de la "paraula donada" o René Clair ecriu que "l'inici d'una historia, com el primer vers de què parla Valéry, és un do del cel" - ni, potser, sabria descriure aquesta revelació més enllà d'aquella "barreja de sentiments" de què parla Jaume Cabré. Però l'artista sap que en el desenvolupament argumental d'aquell nucli hi ha una simultània revelació del seu sentit, i potser per això els autors, com fa Jaume Cabré o com fa Miguel de Unamuno, adverteixen que es posen a escriure sense saber ben bé a on els durà aquell relat, com el desenvoluparan i com l'acabaran. Perquè, de fet, l'argument d'una novel·la és la pell d'una sensació complexa que anirà adquirint progressivament precisió i gruix. I l'argument s'hi adapta. Perquè l'artista no parla de les coses sinó en-les-coses. I per això les coses o l'argument són l'instrument - dúctilment acomodat a la seva funció - del sentit.
(...)L'espai en què tot això succeeix és òptim per entendre'l: el de la fi del segle XVIII. I no només perquè és una època que fa del maquillatge - l'artifici i les maneres - el succedani de la identitat sinó sobretot perquè és un món que, com el protagonista, està sentenciat. La novel·la se situa en els darrers mesos de 1799 com a símbol de la fi d'un segle i del naixement d'una nova era. De fet, cap moment històric ha estat tan radical i determinant pel futur de les societats europees com el del pas del segle XVIII al segle XIX: és el moment en què es van estenent els fruïts de la Revolució francesa que marca l'esfondrament de l'antic règim - l'organització social basada en els privilegis de sang - i el naixement d'una societat basada en el principi d'igualtat entre tots els homes i que creia que ser lliure era una condició irrenunciable de la dignitat humana. És el moment també en què la ventada revolucionària s'endurà irremeiablement la baluerna classicista i donarà pas, amb una força incontenible, a l'autenticitat i a la llibertat romàntiques en les arts.
(...)El que el lector trobarà a Senyoria és, molt més que una impecable tipificació d'una època, l'experiència de l'acorralament i de la destrucció d'un home culpable que, com una rata de claveguera, intentarà esmunyir-se dels perills però que acabarà finalment esclafada. Hi trobarà, doncs, tot el procés que mena de la prepotència i el menyspreu a la humiliació i la derrota: el destronament d'un personatge no degut a la força d'algú que li arrabassa la corona sinó a la podridura del setial que el sustenta. I hi trobarà, sobretot, l'experiència de sentir-se trontollar i finalment caure humiliat i indefens als peus dels seus enemics, en l'angoixa del deshonor i la vergonya. Des de dins de l'experiència.
I això fa que Rafael Massó sigui objecte tant del nostre menyspreu com de la nostra pietat. I això fa que aquest protagonista no sigui només un símptoma sinó també un personatge complex - rodó en diria Forster - al qual reconeixem com algú que és de la nostra mateixa naturalesa. La seva experiència - "Madame Bovary c'est moi", deia Flaubert que no era ni dona, ni adultera, ni provinciana - és també la nostra.
Del Pròleg a Senyoria en l'edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa Barcelona 1999